“Teoria general de l´oblit” Agualusa, José Eduardo

 Heus aquí una petita joia per a la qual, a diferència de  la seva protagonista, no estalviaré adjectius: tant la seva temàtica com la seva estructura són rodones, absorbents, d’interès general, i el llenguatge és realment preciós: viu i natural, senzill, poètic, àgil, sensual , condensat, etc.

 Ludo és una pobra noia que es tanca en un gratacel de Luanda, amb llibres i un gosset, fugint dels inacabables conflictes polítics i bèl·lics a Angola, que van seguir a la seva independència de Portugal, i que van desembocar en actes de violència, tortura, robatori i injustícies generalitzades, als quals la protagonista assisteix involuntàriament des del seu refugi. Vint llargs anys passa tancada allà, arribant a deixar totes les parets negres, cobertes amb els seus poemes (és per això que ha d’estalviar adjectius), sent alguns d’ells, capítols de llibre.

 Al llarg de la trama, molt variada i eclèctica, apareixen diversos personatges que van confluint magistralment, encaixant les seves històries, i traçant un mapa dinàmic de la convulsa situació, anant del particular, de les anècdotes individuals, al general, amb gran sensibilitat, però sense amagar els fets violents.

 Crida l’atenció -repeteixo- la frescor i originalitat de la seva prosa (poètica?),a base de frases curtes i essencials, descripcions sòbries però resplendents, i amb un component exòtic que encara que molt cosmopolita, esdevé universal i extrapolable.

 Tracta uns fets terribles, però deixa un gust optimista, on la redempció pot més que la culpa.

Edicions del periscopi. Un 9…2.

22 de juny, 2018

 

He aquí una pequeña joya para la que, al contrario que su protagonista, no ahorraré adjetivos: tanto su temática como su estructura son redondas, absorbentes, de interés general, y el lenguaje es realmente precioso: vivo y natural, sencillo, poético, ágil, sensual, condensado, etc.

 Ludo es una pobre chica que se recluye en un rascacielos de Luanda, con libros y un perrito, huyendo de los inacabables conflictos políticos y bélicos en Angola que siguieron a su independencia de Portugal, y que desembocaron en actos de violencia, tortura, robo e injusticias generalizadas, a los que la protagonista asiste involuntariamente desde su refugio.

 Veintiocho años pasa encerrada allí, llegando a dejar todas las paredes negras, cubiertas con sus poemas (es por eso que tiene que ahorrar adjetivos), siendo algunos de ellos, capítulos del libro.

 A lo largo de la trama, muy variada y ecléctica, aparecen diversos personajes que van confluyendo magistralmente, encajando sus historias, y trazando un plano dinámico de la convulsa situación, yendo de lo particular -de las anécdotas individuales- a lo general, con gran sensibilidad y sin  huir de escenas violentas.

 Llama la atención –repito- la frescura y originalidad de su prosa (¿poética?), a base de frases cortas y esenciales, descripciones sobrias pero resplandecientes y un componente exótico que, aunque muy cosmopolita, resulta universal y extrapolable.

 Trata unos hechos terribles, pero deja un sabor optimista, donde la redención puede más que la culpa.

Un 9…2.

22 de Junio, 2018