«Màquines com jo» McEwan, Ian

Potser el que més m’ha cridat l’atenció d’aquesta absorbent novel·la sigui la gran quantitat de ressorts que prem per implicar-nos amb les problemàtiques dels seus personatges i confrontar-nos a controvertits dilemes morals; la gran varietat de subtrames i motius amb què, no obstant això, construeix una obra consistent i cohesionada que, com en altres llibres seus que he llegit, pretén plantejar conflictes ètics incòmodes i espinosos, alhora que oferir un entreteniment culte i digne, i amb una mica de morbo.

Ens trobem amb una ucronia, una distopia del passat una mica capritxosa i local que ens situa en uns anys 80 en què els androides són ja una realitat, i tenim un tema principal, que es desenvolupa al voltant de l´accidentada convivència entre l´Adam, captivador robot pensador i poeta («Jo he tingut sort de trobar bones raons per viure: les matemàtiques…,la poesia, i l´amor que sento per tu»), i el seu amo, Charlie, tipus dubitatiu i insegur, reflexiu, una mica mesquí de vegades, sense molt d’ofici ni benefici, però apassionat per la robòtica, raó per la qual adquireix un dels primers robots d´actitud i aparença humana quasi perfecta que es comencen a comercialitzar en aquell moment. Les variacions sobre aquestes qüestions ja donen per a molt (l´ètica dels robots, la superació de l´home per la màquina, etc.), però en McEwan, com en altres ocasions, ens sorprèn amb desviaments inesperats, potser innecessaris, que ens porten per altres camins que es revelen de sobte igualment atractius, polèmics i estimulants. Així, ens relata profusament la història d’amor estrany de Charlie amb la misteriosa Miranda, amb l´emprenyador Adam pel mig; es recrea amb la sòrdida història de venjança i redempció que sembla amagar la Miranda; ens descol.loca amb la irrupció d’un pobre nen maltractat a qui la parella tracta d’ajudar; ens avorreix una mica amb el relat de les circumstàncies polítiques i socials que esdevenen en aquest passat alternatiu (un tema del qual no treu gaire profit); ens ofereix el retrat ficcionat d’algun personatge històric interessant com l´Alan Turing (polifacètic matemàtic i pioner en la Intel·ligència Artificial), i fins i tot ens regala una entretinguda trama patibulària.

A partir de tot això, d’aquesta àmplia varietat temàtica amb un desenvolupament argumental ric i complex, l’autor ens delecta amb observacions enginyoses («Com tota cavil.lació d´un insomne, l´essència era la repetició»), reflexions brillants i profundes («…cap al futur incontrolable que ens estàvem construint, en el qual potser acabaríem dissolent la nostra identitat biològica»), erudició filosòfica i literària assequible i un punt sarcàstica («…he estat pensant una mica en el misteri del jo. Hi ha qui diu que és un element o procés orgànic que tenim incrustat a les estructures neuronals. Altres insisteixen a considerar-lo una il.lusió, una conseqüència de les nostres tendències narratives.»), diàlegs dinàmics, de gran vivesa i expressivitat («Recordes el poema que et vaig escriure i que començava dient ¨L´amor il.lumina¨? -No. -Continuava així: ¨Fins a l´ultim racó de foscor.¨ -M´és igual.»), cites memorables («Pots triar el que desitges, però no ets lliure de triar els teus desitjos»), un humorisme subtil i intel·ligent («Mirarem enrere i ens meravellarem de la traça amb què, temps enrere, la gent descrivia les seves pròpies mancances, teixia faules brillants i fins i tot optimistes a partir dels seus conflictes, les seves ineptituds monstruoses i la seva incomprensió mútua») i una prosa experta i madura que sustenta perfectament el gran assortiment d’emocions contraposades que desperta aquesta lectura, d´un cert pessimisme pervers i entremaliat.

Sembla que s´està convertint en tot un best-seller: tant de bo tots els best-sellers fossin tan bons com aquest.

Anagrama. 8.5.

Ciència-ficció.

Dissabte, 18 de Gener, 2020

Quizás lo que más me ha llamado la atención de esta absorbente novela sea la gran cantidad de resortes que pulsa para implicarnos con las problemáticas de sus personajes y confrontarnos a controvertidos dilemas morales; la gran variedad de subtramas y motivos con los que, sin embargo, construye una obra consistente y cohesionada que, como en otros libros suyos que he leído, pretende plantear conflictos éticos incómodos y espinosos, a la vez que ofrecer un entretenimiento culto y digno, no exento de morbo.

Nos encontramos con una ucronía, una distopia del pasado un poco caprichosa y local que nos sitúa en unos años 80 en que los androides son ya una realidad, y tenemos un tema principal, que se desarrolla alrededor de la accidentada convivencia entre Adam, cautivador robot pensador y poeta («Yo he tenido suerte de encontrar buenas razones para vivir: las matemáticas…,la poesía, y le amor que siento por ti»), y su amo, Charlie, tipo dubitativo e inseguro, reflexivo, un poco mezquino a veces, sin mucho oficio ni beneficio, pero apasionado por la robótica, razón por la cual adquiere uno de los primeros robots de actitud y apariencia humana casi perfecta que se empiezan a comercializar en aquel momento. Las variaciones sobre estas cuestiones ya dan para mucho (la ética de los robots, la superación del hombre por la máquina, etc.), pero McEwan, como en otras ocasiones, nos sorprende con desvíos inesperados, quizás innecesarios, que nos llevan por otros derroteros que se revelan de repente igualmente atractivos, polémicos y estimulantes. Así, nos relata profusamente la historia de amor extraño de Charlie con la misteriosa Miranda, con el puñetero de Adam de por medio; se recrea con la sórdida historia de venganza y redención que parece esconder Miranda; nos descoloca con la irrupción de un pobre niño maltratado a quien la pareja trata de ayudar; nos aburre un poco con el relato de las circunstancias políticas y sociales que acontecen en este pasado alternativo (un tema del cual no saca mucho provecho); nos ofrece el retrato ficcionado de algún personaje histórico interesante como es Alan Turing (polifacético matemático y pionero en la Inteligencia Artificial), e incluso nos regala una entretenida trama patibularia.

A partir de todo esto, de esta amplia variedad temática con un desarrollo argumental rico y complejo, el autor nos deleita con observaciones ingeniosas («Como toda cavilación de un insomne, la esencia era la repetición»), reflexiones brillantes y profundas («…hacia el futuro incontrolable que nos estábamos construyendo, en el cual quizás acabaríamos disolviendo nuestra identidad biológica»), erudición filosófica y literaria asequible y un punto sarcástica («…he estado pensando un poco en el misterio del yo. Hay quién dice que es un elemento o proceso orgánico que tenemos incrustado a las estructuras neuronales. Otros insisten en considerarlo una ilusión, una consecuencia de nuestras tendencias narrativas.»), diálogos dinámicos, de gran viveza y expresividad («¿Recuerdas el poema que te escribí y que empezaba diciendo ¨El amor ilumina¨? -No. -Continuaba así: ¨Hasta el último rincón de oscuridad.¨ -Me da igual.»), citas memorables («Puedes elegir lo que deseas, pero no eres libre de elegir tus deseos»), un humorismo sutil e inteligente («Miraremos atrás y nos maravillaremos de la traza con que, tiempo atrás, la gente describía sus propias carencias, tejía patrañas brillantes e incluso optimistas a partir de sus conflictos, sus ineptitudes monstruosas y su incomprensión mutua») y una prosa experta y madura que sustenta perfectamente el gran surtido de emociones contrapuestas que despierta esta lectura, de un cierto pesimismo perverso y travieso.

Parece que se está convirtiendo en todo un best-seller; ojalá todos los best-sellers fueran tan buenos cómo este.