“Altafulla, a l´hivern, és com una illa”
La localització és una de les raons per les quals em va atraure aquesta novel.la que comença (si, un cop més) com una fugida del protagonista a la recerca de solitud i pau d´esperit després de la ruptura amb la seva parella. En aquest cas, la fugida no és tant al món rural, sinó a aquesta localitat de la Costa Daurada, tan grisa i inhòspita fora de temporada –i tan propera en els meus records-, on pretén treballar en la traducció de “L´estranger”.
19 «Era un exili en tota regla i no volia distraccions de cap mena. Pura misantropia. Vida d’eremita. Banys al matí i al vespre, després de sortir a córrer o caminar. La resta del dia tancat a casa traduint, o al balcó, mirant el mar»
Com acostuma també a passar, aviat aquesta pau es veurà pertorbada per l´inevitable contacte amb els vilatans: l´entranyable Baldiri, la família ben avinguda i envejable del Fran i la Marie, i, sobretot, l´Edu, trompetista nouvingut, reservat i misteriós que farà esclatar el drama sentimental entre alguns d´aquests personatges, un drama tràgic amb ressons del llibre del Camus i també de “Crim i càstig”.
«El mar de cap per avall» és una novel.la de desenvolupament lent, pacient, i d´estructura lineal, sense complicacions cronològiques, que conjuga un aire intimista i quotidià amb una inesperada evolució cap al thriller durant la seva segona meitat.
L´estil és senzill, col.loquial, franc, proper, reflexiu, descriptiu, amb una discreta encara que persistent lírica paisatgística, un humor que no fa riure gaire i una banda sonora de jazz clàssic.
153 «Vaig recuperar el fil del jazz al cap dels anys i va venir amb la poesia i el flamenc, curiosament tres llenguatges intraduïbles»
Faria molts retrets al Marcel, el protagonista: envejós malaltís i tafaner, la simpatia que se li pot agafar al començament es va esvaint per moments en observar el seu comportament inacceptable. A més, deixar anar cites en francès, és roja. Malgrat això, és una novel.la de lectura plàcida i amable, amb una certa mala intenció i, segurament, algunes pàgines de més.
22 «si els fills ens trobessin a faltar tant com nosaltres a ells, el món es moriria en dos dies de pura nostàlgia»
56 «ves a saber què havia passat»
60 «el vent a les palmeres, el motor d’algun cotxe, el tren de ferros que passava cada dos per tres, el mar»
118 «-Avui anirem fins al far de Torredembarra-«
151 «Fer un bon llibre per mi depèn més de l’atzar que del talent de l’autor»
158 «Si de cop ens arriba el so d’una trompeta, demanem que abaixin la música, és antipàtica, la trompeta, si estàs fent alguna cosa. I callar expressament per sentir una trompeta suposa un esforç massa gran»
204 «Altafulla s’estava convertint en la meva pròpia illa, i jo en el típic personatge del Bergman turmentat, malaltís i atrapat»
207 «i més a mi, que vaig anar a missa fins als divuit anys. Els catòlics sempre estem disposats a pecar»
215 «-Una piscina, a vint metres del mar?»
L´altra editorial. Un 7.5.
Thriller intimista
La Floresta, dimarts, 1 de març, 2022
«Altafulla, en invierno, es como una isla»
La localización es una de las razones por las que me atrajo esta novela que comienza (si, una vez más) como una fuga del protagonista en busca de soledad y paz de espíritu tras la ruptura con su pareja. En este caso, la fuga no es tanto hacia el mundo rural, sino hacia esta localidad de la Costa Dorada, tan desangelada e inhóspita fuera de temporada –y tan cercana en mis recuerdos-, donde pretende trabajar en la traducción de “El extranjero”.
19 «Era un exilio en toda regla y no quería distracciones de ningún tipo. Pura misantropía. Vida de eremita. Baños por la mañana y por la noche, después de salir a correr o caminar. El resto del día encerrado en casa traduciendo, o en el balcón, mirando el mar»
Como suele ocurrir, pronto esta paz se verá perturbada por el inevitable contacto con los lugareños: el entrañable Baldiri, la familia bien avenida y envidiable de Fran y Marie, y, sobre todo, Edu, trompetista recién llegado, reservado y misterioso que hará estallar el drama sentimental entre algunos de estos personajes, un drama trágico con referencias y ecos del libro del Camus y también de «Crimen y castigo».
«El mar de cap per avall» («El mar boca abajo»?) es una novela de desarrollo lento, paciente, y de estructura lineal, sin complicaciones cronológicas, que conjuga un aire intimista y cotidiano con una inesperada evolución hacia el thriller en su segunda mitad.
El estilo es sencillo, coloquial, franco, cercano, reflexivo, descriptivo, con una discreta aunque persistente lírica paisajística, un humor que no hace mucha gracia y una banda sonora de jazz clásico.
153 «Recuperé el hilo del jazz al cabo de los años y vino con la poesía y el flamenco, curiosamente tres lenguajes intraducibles»
Haría muchos reproches a Marcel, el protagonista: envidioso enfermizo y chafardero, la simpatía que se le puede coger al principio se va desvaneciendo por momentos al observar su comportamiento inaceptable. Además, soltar citas en francés, es roja. A pesar de ello, es una novela de lectura plácida y amable, con cierta mala intención y, seguramente, algunas páginas de más.
Libreta de lecturas 
Deja una respuesta