Premi Anagrama de novel·la. Si darrerament he patit alguna decepció amb els llibres premiats, he de dir que d’aquest he gaudit força. Imaginava que seria més intel·lectualoide o experimental, però m’ha sorprès trobar-me una història força accessible, fresca, propera, concisa i certament entretinguda, que no superficial.
La Gabriela, de divuit anys, hedonista i despreocupada, marxa cap a l’Empordà a passar l’estiu. Només arribar al poble, s’encapritxa del Quim, que ha llogat un mas amb tres amics per les vacances. Tonteig pel mòbil, desfases de festa major, acostaments diversos… Al principi, sembla que el Quim es resisteix: ell és gairebé un quarentó, però la Gabriela és prou persistent. El que comença com un flirteig es converteix en una història d’amor clandestí. Tot canvia, però, quan la narració es capgira i ens explica la història en ordre invers, des d’un altre punt de vista, que posa moltes coses en dubte i obre la porta a una interpretació més tèrbola.
És una novel·la molt de personatges, sobretot els dos protagonistes, en un joc de contrastos: ella irreflexiva i ell massa reflexiu; jove vs. veterà; excessiva vs. contingut; activa vs. passiu… Uns contrastos que no són tan evidents com semblen, sobretot quan veiem l’evolució (o regressió) del Quim al llarg de la història.
Llenguatge i estil fresc i directe, sense complicacions ni floritures líriques i amb un ritme molt… actual. Pel tractament, m’ha recordat “Feliz final”, d’Isaac Rosa.
34 «I que quan no aixecava un pam de terra me la mirava sempre amb uns ulls rodons, desafiants, amb la boca plena de raonaments que ella no havia pogut ni imaginar, que no sabia rebatre, i que no havia llegit en cap llibre d’emocions i límits educacionals»
41 «Tens la mentida allà i l’has de cuidar com un gatet i vigilar que no prengui mal (…) Hi vaig anar bastants anys. Per les altes capacitats, per les enrabiades, per un trastorn negativista desafiant que és una cosa que no vol dir res més que tenir un caràcter fort i fer al que fan tots els nens»
116 «Els nens són així. L’única que va tenir una mica de compassió va ser la mestra, però tampoc li perdono perquè de la compassió no en fas res»
119 «Sabia que primer l’enyoraria. Enyoraria tot el temps que la vaig voler. Les bromes que feia. El peix vermell a l’esquena. Les cuixes. El batec del seu cor en un micròfon»
139 «Als vint-i-un anys pots haver perdut un pare i pots haver tingut un fill. Als vint-i-un anys ja tens la cara i l’alçada que tindràs adult. Ja ets qui acabaràs sent»
Anagrama. 8.3
L´amor no té edat?
La Floresta, sábado 11 de enero, 2025
Traducción al castellano:
Premio Anagrama de novela. Si últimamente he sufrido alguna decepción con los libros galardonados, he de decir que este, en cambio, me ha sorprendido gratamente. Pensaba que sería más intelectualoide o experimental, pero me he encontrado con una historia bastante accesible, fresca, cercana, concisa y, sobre todo, entretenida, que no superficial.
Gabriela, de dieciocho años, hedonista y despreocupada, viaja a l´Empordà para pasar el verano. Nada más llegar al pueblo, se encapricha de Quim, que ha alquilado una masía con tres amigos para las vacaciones. Tonteo por el móvil, desfases de fiesta mayor, acercamientos varios… Al principio parece que Quim se resiste: él es casi un cuarentón, pero Gabriela puede ser muy persistente. Lo que comienza como un flirteo se convierte en una historia de amor clandestina. Todo cambia, sin embargo, cuando la narración da un giro y nos cuenta la historia en orden cronológico inverso, y desde otro punto de vista, poniendo muchas cosas en duda y abriendo la puerta a una interpretación más turbia.
Es una novela muy centrada en los personajes, especialmente en los dos protagonistas, en un juego de contrastes: ella irreflexiva y él demasiado reflexivo; joven vs. veterano; excesiva vs. contenido; activa vs. pasivo… Contrastes que no son tan evidentes como parecen, especialmente cuando vemos la evolución (o regresión) de Quim a lo largo de la historia.
Lenguaje y estilo fresco y directo, sin complicaciones ni florituras líricas y con un ritmo muy… actual. Por su enfoque, me ha recordado a Feliz final, de Isaac Rosa.
Libreta de lecturas 
Deja un comentario