(En castellano más abajo)
“Coragre” és una mena de tragicomèdia/sàtira en què la protagonista, Rachel Samstat, narra l’experiència de ser abandonada per la seva parella, Mark Feldman, que s’ha enamorat d’una altra dona just en el moment en què ella està embarassada de set mesos.
Amb un estil mordaç, intel·ligent i humorístic —d’un humor molt agre, per no dir negre—, Ephron repassa les circumstàncies de la ruptura i altres moments de la seva vida anterior, així com les excentricitats del seu cercle familiar i d’amistats.
La gràcia de la novel·la crec que és precisament aquesta galeria de personatges i la manera com aquests semblen interactuar amb els estats mentals de la narradora. Així, el pare (faldiller, brillant, irresponsable…) és el model d’home del qual la narradora intenta escapar però que, d’alguna manera, reapareix en les seves relacions adultes i comparteix trets amb en Mark. L’exmarit, en canvi, funciona com un contrapunt: amb la seva afició pels hàmsters, resulta tendre i una mica patètic. La mare també té un pes important a la novel·la: una figura eclipsada pel marit, que va patir una greu depressió i que acaba suïcidant-se quan la Rachel encara era jove.
Elements, com es veu, tragicòmics, que m’han fet pensar en una mena de Mary Karr novaiorquesa, no tan alcohòlica i jueva (i no és que en aquest moment la meva simpatia per la cultura jueva estigui en el seu millor moment), cosa que queda una mica caricaturitzada en l’abundant presència de psicoterapeutes, teràpies de grup, etc. Em permeto aquest tipus de generalitzacions pel fet que també les fa ella (els orientals, els nans…).
M’ha agradat força, tant per la perspicàcia i l’encert amb què tracta els temes com per la manera irreverent i desimbolta d’expressar-se.
37 «Estava allà estirada, morint-se a poc a poc, amb el pare allà dret, impacient. «Desconnecteu-la» els deia als metges, i els metges li explicaven amb calma que no hi havia cap endoll per desconnectar, que només era qüestió que se li anés esgotant la vida»
47 «que acaben de descobrir la filosofia oriental o el feminisme o la teràpia de grup o qualsevol altre sistema de pensament que ho explica tot sobre l’univers amb vuit minuts»
62 «En circumstàncies normals, segurament no faria referència al meu grup. De fet, és un pal fer aparèixer un grup dins d’un llibre»
135 «Saps com de gran has de ser perquè se’t passin les ganes de follar amb desconegudes? -va dir l’Arthur-. Mort, així de gran. No se’t passen. No marxen mai»
165 «què si no dius res fas que la gent estigui molt més neguitosa, acomplexada i atenta a prop teu, més que si dius qualsevol cosa»
197 «De vegades crec que sexe més culpa és igual a bon sexe»
L´altra editorial. 8.2
Sàtira anti-romàntica
La Floresta, dilluns 5 de gener 2026
“Se acabó el pastel” es una especie de tragicomedia/sátira en la que la protagonista, Rachel Samstat, narra la experiencia de ser abandonada por su pareja, Mark Feldman, que se ha enamorado de otra mujer justo en el momento en que ella está embarazada de siete meses.
Con un estilo mordaz, inteligente y humorístico —de un humor muy agrio, por no decir negro—, Ephron repasa las circunstancias de la ruptura y otros momentos de su vida anterior, así como las excentricidades de su entorno familiar y de amistades.
Creo que la gracia de la novela reside precisamente en esa galería de personajes y en la manera en que estos parecen interactuar con los estados mentales de la narradora. Así, el padre (mujeriego, brillante, irresponsable…) es el modelo de hombre del que la narradora intenta escapar, pero que, de algún modo, reaparece en sus relaciones adultas y comparte rasgos con Mark. El exmarido, en cambio, funciona como un contrapunto: con su afición por los hámsters resulta tierno y un poco patético. La madre también tiene un peso importante en la novela: una figura eclipsada por el marido, que sufrió una grave depresión y que acaba suicidándose cuando Rachel aún era joven.
Elementos, como se ve, tragicómicos, que me han hecho pensar en una especie de Mary Karr neoyorquina, no tan alcohólica y judía (y no es que en este momento mi simpatía por la cultura judía esté en su mejor momento), algo que queda un poco caricaturizado en la abundante presencia de psicoterapeutas, terapias de grupo, etc. Me permito este tipo de generalizaciones por el hecho de que también las hace ella (los orientales, los enanos…).
Me ha gustado bastante, tanto por la perspicacia y el acierto con que trata los temas como por la manera irreverente y desenfadada de expresarse.
Libreta de lecturas 
Deja un comentario